Les dades oficials diuen que a Malawi hi ha un total de 10.000 nens i nenes del carrer; és a dir, que no tenen llar, dormen entre cartrons, si és que en troben un, i viuen com i del que poden entre el menyspreu i el rebuig de la societat que els envolta. Fan de pidolaires al carrer, remenen entre les escombraries, fan feines que ningú vol fer, alguns cometen petits furts i, en el cas de les noies, n’hi ha que opten per la prostitució. 

Sigui com sigui, la vida de les nenes i els nens del carrer a Malawi és duríssima. En Moses Banda, que va ser un d’aquests nens del carrer, li ho recorda a un periodista local: “Quan la gent ens veu, no ens tracta com a éssers humans; entre insults, ens allunyen a cops de peu (…) o ens llencen aigua bruta, quan només els caldria demanar-nos-ho”. 

Molts i moltes acaben als carrers perquè fugen de la violència familiar, perquè els seus pares són massa pobres per mantenir-los o, senzillament, perquè han quedat orfes. Alguns arriben des de les àrees rurals enlluernats pel miratge de la ciutat. Cal recordar que el 60% de la població viu per sota del llindar de la pobresa i que un 22% viu en l’extrema pobresa. 

L’administració pública se’n desentén. Es considera que aquest és un problema d’ordre públic, que per tant corresponen mesures punitives i que, independentment del motiu pel qual alguns han deixat la seva llar, se’ls ha de tornar amb llurs famílies. 

Com queden, doncs, aquests nens i nenes? El mateix Moses ho explica: “ens sentim traumatitzats, amb un gran patiment interior, abandonats…” Al capdavall, el carrer és la darrera frontera. Pel que fa a les noies, la violència sexual és una realitat quotidiana: almenys un terç d’elles ha estat víctima de violació, abusos o explotació sexual.